Meditacions Metafísiques
L’artista Paolo Conte escriu que, quan composa, primer és la música que es manifesta, i més tard les paraules van apareixent, misterioses i suggestives. Però sempre és la música, abstracte, qui atreu les paraules, més “humanes”.
Amb les meves escultures el procés és semblant, però no és una música, sinó una imatge, una forma, es podria dir que una música congelada: una escultura. És una imatge magnètica, potent, que bull dins la ment, i és abocada, com es pot, al dibuix ( que segons va escriure Ingres, és “l’orgull de l’art”, frase que vaig subratllar dels seus diaris, i més tard vaig veure, escrit, en un dibuix de Dalí).
El dibuix, matusser, però que porta dintre el germen de l’escultura (el moviment, les proporcions, l’expressivitat i el poder d’evocació) és perfeccionat fins on és necessari, per ser fixat i domat, aïllat de les infinites possibilitats de la imaginació creadora i donar-li una existència autònoma.
El primer pas està fet: el dibuix està calent, però solament per un temps, d’altre manera es queda als fulls, quaderns de projectes, que amb els anys agafen l’aparença d’un cementiri d’idees. Però mentre dura l’entusiasme, la inspiració, hi ha temps per seguir endavant en l’execució de la forma física, prova última de l’existència d’altres realitats. A partir d’ara, és la integració de la tècnica en l’artista, qui farà que l’objecte es realitzi.
He explicat com funciona, en mi, el procés creatiu, però, exactament, el significat de l’escultura finalitzada no podria acabar de tancar ni definir: les paraules pròpies no acaben de ser encertades. Perquè, en essència, la meva motivació no ve del món sensual, físic, del que podríem anomenar “la bellesa de la naturalesa”, sinó d’una realitat interior. L’escultura, en aquest sentit, s’assembla a la música que Paolo Conte fa aparèixer, i després l’adorna amb lletres suggestives, però que no són textos purament racionals, explicatius ni concloents.
Preferiria que algú escrivís els textos per mi, però ai l’as, els comissaris, historiadors, crítics, estan tots ocupats amb altres artistes, o no volen ser els primers en reconèixer la presència d’un artista que, per no seguir les corrents dominants, ha quedat al marge. Per això em veig en la única opció d’escriure els textos jo mateix: d’autointerpretar-me.
En aquesta obra que presento, titulada “Meditacions Metafísiques”, voldria explicar que el títol està tret del llibre de Descartes del mateix nom, que vaig llegir mentre estudiava Humanitats (carrera on vaig acabar “de rebot” al no ser considerat apte per entrar a Belles Arts). En aquella època buscava un mètode, i esperava trobar-lo en els llibres, però els llibres no em van donar resposta: la meva realitat interior era intensa, que entenia les coses per il·luminació. Quan vaig anar al despatx del professor de Filosofia, l’Amador Vega, a explicar-li el que havia entès a través de les visions, va somriure de la meva ingenuïtat, donant-me com a resposta una bibliografia de llibres que havia de llegir, abans de tornar a parlar del tema.
He titulat l’obra “Meditacions Metafísiques” per la impossibilitat d’explicar la metafísica mitjançant la raó. L’escriptori és el símbol de la racionalitat cartesiana, manera de pensar que vol respostes infal·libles, segures i científiques. Però sobre l’escriptori no hi ha llibres, instruments, objectes del món natural: hi ha formes que pertanyen l’esfera del que s’anomena “art”. Quina resposta es pot donar a l’art des del punt de vista racional, des de l’escriptori? Historiadors, crítics, comissaris: on us amagueu? Hi ha coses inefables, que costen d’explicar, i que poden arribar a ser doloroses si no es comuniquen, com va escriure el jove Cernuda, quan es va adonar que mai podria expressar la bellesa oculta del món, i va preferir callar.
Xavier Escala